Capbussades

CAPBUSSONS A LES CAPBUSSADES

El llibre que teniu a les mans és la conseqüència d’un anhel personal i intel·lectual que l’autora ha volgut anar descabdellant durant els darrers anys paral·lelament a la seva activitat professional. La meva aportació en aquest anhel està lligada a les sessions sobre poesia que des de fa uns cursos realitzo a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a les quals Mireia Esteva va assistir durant un parell d’anys. És per aquesta raó que molts dels poemes que apareixen en aquest llibre ja els havia llegit i havíem tingut l’ocasió de comentar-los, esmenar-los i posar-los, si calia, de cap per avall per tornar-los a fer renéixer. Ara, que Mireia s’ha decidit a abandonar definitivament aquells poemes i aplegar-los en aquest recull, no puc, sinó, expressar la meva satisfacció pel fet de sentir-me una mica company de la Mireia en tota aquesta aventura. La poesia de Mireia Esteva no és formalment ostentosa ni està escrita en un llenguatge críptic que tensi els límits del sentit. Potser, fins i tot, hi trobem una certa innocència de maduresa davant d’alguns fets que aparentment no haurien de ser en cap cas innocents. Però aquesta innocència és una màscara que a l’autora li atorga una mirada com calidoscòpica i li 9 permet de moure’s per etapes i llocs diferents de la seva vida. Sempre aquesta poesia es mou entre dos plans paral·lels: un de social i un de personal i íntim. De vegades aquesta hesitació no pot destriar-se i llavors ens trobem en poemes que barregen aquestes dues realitats i acaben esdevenint-se una mena de autobiografia en clau literària d’una època i una generació. A banda de la lectura i la interpretació dels poemes, m’ha estat d’una gran utilitat la lectura del relat autobiogràfic «Con los ojos al descubierto» de Mireia, inclòs en el recull Y no fueron marujas (Edicions Bellaterra, 2011. Olga Viñuales Sarasa, Coord.), que explica diferents experiències vitals escrites per dones nascudes entre els anys 40 i 60 del segle passat, i que vol ser un testimoni en primera persona de la transformació i revolució de la dona a partir de la segona meitat del segle XX. En el relat de Mireia hi trobem explicades aquestes dues experiències (social i personal), a què abans em referia, i es veu també com la part més personal i íntima va estretament lligada a una part més social i generacional. Perquè, en certa manera, ara que Mireia ja pot mirar enrere amb una perspectiva històrica (sembla, aquí, l’expressió molt lapidària, però no se’m acut una altra manera d’anomenar-ho), el seu relat ens aporta una veu individual que parla d’uns fets i d’uns moments que certament van canviar el món, o el nostre trosset de món i d’història. I tot això, encara ens sorprèn més des d’aquest present gris i marmori, perquè ara sembla que ens vulguin fer creure que les coses sempre han estat com són ara o que són la conseqüència d’un passat pròxim massa llibertari i permissiu, i fins i tot, una bona part del pensament que es té per progressista, feminista, humanista… (Bé, ara tot ho resumeixen en la paraula «liberal»), tota aquesta gent, deia, ara utilitzen la paraula «progre» en unes connotacions clarament despectives i fins i tot es vanaglorien d’haver assumit els principis més cutres del capitalisme més desvergonyit; «ells», que tant van lluitar per la llibertat de «tot» d’«aquí» i d’«allà», pobrets, ara estan decebuts amb els «progres» i tot allò que els recorda, ni sigui anecdòticament, a 68 i revolució és «progre» i «ingenu». Jo crec que hi ha en tot això una certa joia maligna, „Schadenfreude“ en diuen els alemanys. I hi ha també una evolució ideològica que erròniament relaciona esquerra amb joventut (i ingenuïtat) i dreta amb maduresa (i veritat). Aquest plantejament té avui dia molta cobertura mediàtica i es recolza en l’Statu quo i els sistemes de poder que estan al costat del capital i el diner brut. La lectura, tant dels poemes com de la narració que fins avui disposem de Mireia Esteva, és una prova irrefutable que les coses no només són contades des del costat del púlpit, el poble també sap parlar, i predicar la paraula poètica, si cal. El periple vital de Mireia des de l’exili mexicà amb la seva família, el retorn a l’Espanya del «desarrollismo», la universitat franquista, els sindicats d’estudiants, els viatges i tot el que s’anava coent a finals dels seixanta, van marcar profundament aquella època i també les que havien de seguir fins arribar al moment de l’araiaquí. I és evident que Mireia, com tanta d’altra gent de la seva generació, és filla d’un temps i d’una manera de pensar que, si bé alguns n’han renegat fent ús de la conversió, d’altres segueixen mantenint amb la convicció i l’esperança que la justícia social i la llibertat llibertària encara són un objectiu de la humanitat i de les seves manifestacions socials. I en això rau una gran part del fons d’aquest llibre, són capbussades en la història personal, que també és la història col·lectiva, vista per algú que ja des de molt petita va pensar en la literatura per expressar les emocions, va apropar-se al teatre i va acabar en la ciència i la gestió de recursos. I ara diu que potser ha arribat una altra etapa, l’etapa de la literatura que de petita ja havia trucat a la seva imaginació de nena espavilada i mirada observadora. Ara potser és el moment d’escriure i aquí en tenim la primera mostra. Hi ha una altra cosa que no voldria deixar-me abans d’acabar aquest breu propòsit de pròleg. Em refereixo a l’edició bilingüe que Mireia Esteva ha volgut fer del seu llibre de poemes. I no és endebades que hagi triat per aquesta tasca al poeta i traductor mexicà Orlando Guillén, al qual vaig tenir el gust de presentar-li i amb qui ha pogut compartir la llengua amb què va començar a escriure i llegir a l’escola pública mexicana. La traducció d’Orlando, un mexicà que, en certa manera, també ha viscut el seu propi exili català, un poeta que ha traduït la plana major de la poesia catalana del segle XX, és una divisa de Mireia Esteva cap al país i la llengua que la van acollir en els seus primers anys i un lligam més entre les relacions culturals d’aquestes dues comunitats. Si algú havia de fer aquesta traducció, qui millor que un mexicà d’Acayucan (Veracruz) que s’ha passat gairebé mitja vida a Catalunya? Amb Capbussades/Zambullidas comença la nova etapa de Mireia, i en podem esperar més d’una sorpresa, almenys a mi m’ho sembla. Bon capbussó!…

Andreu Subirats

Novembre de 2013