(Per Mireia Esteva)

A la pel·lícula de Hannah Arendt, filòsofa alemanya d’origen jueu, exiliada als Estats Units a causa de la segona guerra mundial, en un moment donat, enmig d’una discussió, un dels seus millors amics li pregunta si s’estima Israel. I ella, sorprenentment, li contesta que no. I afegeix: “Jo m’estimo les persones”.
La majoria dels amics de la filòsofa la rebutgen quan expressa les seves idees sobre Eichmann i el judici que se li fa a Israel, al qual ella hi va assistir. Arendt posa en dubte que se’l jutgi en aquell país després d’haver-lo segrestat; per uns fets ocorreguts abans de l’existència del propi Estat d’Israel, al marge dels judicis de Nuremberg, i se’l jutgi de coses que no figuren en el codi penal. A Arendt, Eichmann li sembla un home gris. Efectivament, durant el judici, Eichmann no va manifestar cap tipus de rancúnia o odi cap els jueus, ni tampoc no va defensar cap ideologia i tampoc no deixà d’afirmar que ell feia la seva feina, complia ordres i seguia la llei. El tema clau és que a qui s’hauria de jutjar és al sistema i la seva perversitat, que col·loca a tothom dins un engranatge que els impossibilita posar en dubte allò que fan, perquè no s’analitza dins del tot. A partir d’aquí Hannah Arendt va desenvolupar la seva teoria sobre “la banalitat del mal”. El problema de fons en l’acceptació de les teories de la filòsofa és que els jueus es consideren amb dret moral de jutjar Eichmann en aquestes condicions –perquè se senten les seves víctimes- i com a conseqüència, condemnar-lo a mort: independentment de qualsevol altre consideració de tipus racional. Senten que si Arendt no està d’acord amb el procés judicial posa en dubte l’holocaust mateix. Més encara: viuen les seves afirmacions i dubtes com un atemptat contra Israel i contra tots els jueus. Cosa que ella nega.
Quan veia la pel·lícula no vaig poder evitar veure-hi algunes similituds, pel que fa a determinats missatges i comportaments, amb algunes situacions que estem vivint en l’actualitat, tan carregades d’emoció que acaben pervertint la realitat i fan confondre el tot amb les parts. En relació a la pregunta a la que em referia al principi “Estimes Israel?”, vaig assajar de traslladar-la al meu propi context: “Estimes Catalunya”? Molt sovint es parla d “Estimar Catalunya” i aquest suposat sentiment serveix per justificar determinades opinions o comportaments, en contra dels qui suposadament no se l’estimen prou i per tant, no son gaire bons catalans. Tots acceptem “de facto” el concepte, encara que no sabem què significa per cada un de nosaltres. A més a més, és un terme que acaba servint per diferenciar unes persones de les altres, segons es sobreentengui quines son les seves maneres de pensar o de sentir.
Però què vol dir estimar un país? Podem realment estimar una abstracció o ens referim a aspectes concrets que hi podrien estar inclosos? Estimar un país vol dir, potser, que s’estimen les persones que hi viuen? Les pots estimar totes en abstracte pel sol fet que pertanyin al país? La meva resposta ha de ser no. Si no les conec, no les puc estimar i si les conegués, a algunes les estimaria i a altres no. Per altre part, les estimo diferent pel fet de pertànyer al meu país? La resposta torna a ser negativa. Jo puc estimar les persones independentment del seu origen o el territori on visquin, perquè les estimo a través del tracte i l’intercanvi, és a dir, dels seus actes en relació a mi i en la mesura que sóc capaç d’entendre-les. Respecte la globalitat de les persones, encara que no les pugui estimar a totes, si puc dir que les respecto o que intentaré ser solidària, independentment de si les conec o no. Altre cop, aquest sentiment surt fora de les fronteres del meu país perquè hauria de respectar tots els meus congèneres independentment de com pensin o de on visquin i la solidaritat te més a veure amb les condicions objectives que amb les persones concretes. Per tant, el concepte “Estimar Catalunya” no pot referir-se a les persones que hi viuen.
Si no es tracta de les persones, quan dic que “Estimo Catalunya” a què m’estic referint? Podrien ser els símbols que ens identifiquen? La senyera o l’himne? Altre cop no me’ls puc estimar. Sí que els hi tinc respecte perquè signifiquen el conjunt de regles i valors que compartim, que regeixen la nostra societat. Però no me’ls estimo. Inclús, encara que els respecti, podria ser que no representessin els colors que més m’agraden ni els missatges que m’agradaria sentir. I si estimar Catalunya es respectar els símbols que ens identifiquen, la utilització banal dels símbols significaria que aquests no es respecten? Per exemple, si li poso l’ensenya com a capa a un gos o m’omplo de productes de consum amb la bandera fins les calces sóc més catalana que qui només utilitza els símbols de manera discreta? Segurament no. Segurament, no deu tenir res a veure. I si enlloc dels símbols que ens uneixen n’utilitzo uns altres que signifiquen coses diferents i em nego a utilitzar els comuns? Encara que honradament pensi que el himne o la bandera que utilitzo s’ajusten millor al que jo penso, com que no són símbols consensuats per tots, no representen el meu país i per tant no puc dir que les persones que utilitzen signes alternatius estimin més Catalunya que les que utilitzen els que ja estan consensuats.
Doncs, si no són les persones del meu país ni els símbols identitaris allò que expressa la meva estimació per Catalunya, podria ser la seva història? Però jo puc estimar la història del meu país? Em sembla que no. Jo tinc curiositat per conèixer-la; m’agrada saber-la; m’agrada saber perquè es van generar els moviments socials, i com s’equivoquen les persones. M’agrada la història perquè aprenc a interpretar el present i a preveure els errors en el futur. Per tant, la història mereix veracitat, i anàlisi crític, perquè si no, no em serveix per aprendre, per créixer. I si la història me la interpreten per justificar ideologies del present no serà que enlloc de ser útil m’ajuda a confondre’m? I estima més Catalunya qui amaga la història i la falseja per interessos partidistes que qui en fa crítica? La resposta torna a ser no. I més encara: em puc sentir orgullosa o avergonyida o responsable d’allò que altres persones van fer en el mateix territori on ara jo visc, ara fa tres-cents anys? La veritat és que no. Com tampoc no puc responsabilitzar a persones que viuen fora del meu país del que van fer altres persones que vivien on viuen elles ara, fa tres-cents anys.
I si no són les persones, ni els símbols ni la història el que fa distingir-me per estimar el meu país podrien ser les seves tradicions o folklore? M’ha d’agradar tot només perquè és del meu país? M’han d’agradar els barrets dels pagesos de segles enrere i les cançons de trabucaires? Haig de fruir de totes les danses i no puc pensar que els Castells no haurien de posar en perill els nens o nenes que fan d’eixeneta? No m’han de molestar els petards de la nit de Sant Joan?
I si no són les persones ni els símbols, ni la història ni el folklore ni les tradicions podria ser la llengua la que m’identifiqués com amant del meu país? Me l’estimo? No, no m’estimo la meva llengua. La cultivo, la milloro, l’ensenyo i m’agrada veure-la evolucionar, perquè la llengua és riquesa i comunicació. Perquè la llengua creix i s’enriqueix en contacte amb altres llengües. Si no és així no és una llengua normalitzada. Si una llengua no es transforma enriquida per les altres llengües, es transforma en una faixa, és un fòssil, un tresor del passat. Les llengües creixen amb l’ús i el coneixement, però els hi va malament l’aïllament i les prohibicions. Sóc pitjor catalana si a més a més del català m’encanta parlar el castellà i l’anglès o el francès? Estimo més Catalunya quan visualitzo altres llengües com amenaces o quan les veig com portes obertes al coneixement i a l’intercanvi? Crec que no, malgrat en moltes ocasions hem hagut de defensar-la i protegir-la.
I si no són les persones, ni els símbols, ni la història, ni el folklore, ni la llengua, podrien ser les lleis i les institucions? Tampoc. Les lleis són els codis que ens regeixen i les institucions estan obligades a protegir-nos del seu mal ús. Tanmateix, unes i altres les fem els humans en funció dels moments i les canviem segons les demandes socials o els criteris del poder. En una societat democràtica han de ser el producte del consens social i la garantia dels drets i deures dels ciutadans. Un altre cop, les hem de respectar. I tot i que les hem de respectar, no és menys cert que les hem de voler i poder canviar si ens semblen injustes, incompletes o desfasades? Per tant, tampoc ens les podem estimar.
I finalment, si estimar Catalunya fos estimar els productes de la meva terra? Els productes del comerç i la indústria? Sóc millor catalana i estimo més Catalunya si només consumeixo productes catalans i m’enfado quan no volen el nostre cava? Com defenso millor els interessos de Catalunya, només consumint els productes de Catalunya o obrint el comerç i el consum? Un altre cop, contesto no: sincerament, penso que quan més capaços siguem de fer intercanvi, millor. Ens agrada que ens comprin productes fora de la nostra terra i ens agrada trobar varietat als comerços? Vull intercanvi o no? En què quedem? Sóc més catalana o menys segons una actitud o un altre? Per tant, els productes que consumeixo no es relacionen amb la meva estimació per Catalunya, perquè si m’ho plantejo seriosament només arribo a contradiccions.
Podríem seguir amb moltes altres coses, però no cal. No som millors ni pitjors catalans, per no poder estimar conceptes abstractes difícils de simplificar en la realitat, ni tampoc no podem estimar totes les parts ni els conceptes materials i concrets que podria incloure aquesta abstracció, per ser diversos, complexes i discutibles. “Estimar Catalunya” o “Estimar Israel” no és més que un concepte “trampa” que produeix identificació inconscient amb determinades opinions i comportaments de persones que s’autodenominen -elles mateixes- com que estimen més el seu país que la resta que no tenen aquestes opinions o comportaments. Forma part d’aquells conceptes que busquen l’homogeneïtzació de la societat a través de la identificació amb conceptes abstractes que signifiquen diferents coses per cada persona. Son conceptes que neguen en sí mateixos la riquesa de la nostra societat i per tant l’empobreixen.
Però encara que no estimem Catalunya en sentit fal•laciós, volem el millor per la nostra societat i les que ens envolten: lleis justes, llibertat per expressar-nos sense coaccions; governs que garanteixin la convivència i gestionin amb responsabilitat els recursos públics que tenen l’obligació d’administrar. Volem una societat oberta al intercanvi, que sàpiga sumar. No ens agrada que la ineptitud dels polítics ens porti a carrerons sense sortida. Tampoc no pensem que els problemes es resolen ignorant-los ni amb fugides cap endavant ni el desbastàllament per peces de tot el que hem aconseguit fins ara. Volem que els polítics facin de polítics, que negociïn per la cerca de consens, que siguin transparents i responsables amb l’ús del poder i amb els recursos de tots. Tampoc no volem atemptats contra el bé comú amb els recursos públics que tenen l’obligació d’administrar. Defensem la bona informació i defugim de la manipulació dels valors i els conceptes per aconseguir amb enganyifes i veritats a mitges, interessos que no ens representen a tots.
En resum, volem que la política es demostri a través dels valors democràtics i que les institucions serveixin per garantir-los. No volem que enlloc de reconèixer la incapacitat de resoldre els problemes que tenim, els polítics plantegin aventures èpiques de difícil encaix amb la realitat. Exigim nivell i imaginació per resoldre els problemes, negociació i consens entre diferents opcions, perquè tots ens mereixem respecte!